Entrevista a Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda (Valencianisme.com)

Valencianisme.com ha parlat amb Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda. L’artista valencià ha repassat amb nosaltres, entre altres temes, els orígens d’este grup de la Marina, la situació actual de la música en la llengua pròpia, la relació entre el valencianisme cultural, cívic i polític, i l’estratègia del nacionalisme valencià.
 
“Alguna gent trasllada automàticament els prejudicis que tenen sobre la llengua al camp musical”.  
Si vos sembla bé, començarem l’entrevista preguntant-vos pels vostres orígens. Com va sorgir la idea de crear el grup?
La idea naix de la necessitat imperiosa que teníem d’expressar-nos. Poc a poc, anàvem adonant-nos que fent cançons arribàvem a molta més gent que fent pintades o deixant pamflets per davall de les portes. 
Un lector ens pregunta, encuriosit, pel nom del vostre conjunt. Per què vos anomeneu la Gossa Sorda?
Bé, és una història d’adolescència que no té massa importància, allò important del nom és que el vam decidir anys abans de fer el primer assaig i que hem portat darrere tots estos anys. Jo sempre dic a la gent que comença, mig en broma, que allò principal és triar nom, després ja és qüestió de defensar-lo. 

La Gossa Sorda forma part d’eixa generació de jóvens músics i cantants que ha provocat l’auge de la música en valencià durant la darrera dècada. Quan feu la vista arrere, de quina manera valoreu la vostra trajectòria al llarg d’aquests anys?
Per a nosaltres, ha estat com anar pujant una escala, esglaó a esglaó, sobretot pel que fa a l’aprenentatge. Hem tocat en un munt de llocs i hem conegut molta gent. Hem estat sempre un grup de poble que només podia assajar alguns caps de setmana quan la gent tornava d’estudiar, sempre hem tingut la sensació que hauríem pogut fer més coses. Però bé, hem fet el que hem pogut. 
Les dades del Col•lectiu Ovidi Montllor certifiquen que actualment la música en valencià viu un moment dolç: entre 1999 i 2005 s’enregistraren 40 treballs de música en valencià, mentre que només l’any passat en tinguérem 70. Com valoreu la situació actual de la música en la llengua dels valencians?
La situació és molt interessant, perquè poc a poc es van aconseguint noves metes, no només anem pujant en quantitat, qualitat i diversitat pel que fa als grups, sinó que la gent cada volta coneix més propostes diferents i les segueix, el circuit es fa més gran.  
Fent balanç a 10 anys vista, el panorama sembla immillorable, però, clar, no deixem de ser un moviment dèbil, sense pes mediàtic, i amb tots els factors en contra que tots ja sabem. Ara, a més, s’uneix un altre problema molt més greu, i és que som l’epicentre de la crisi econòmica a nivell europeu, els ajuntaments no tenen un duro i les xifres d’atur són per a posar-se a plorar; no tinc cap dubte que la música en valencià resistirà a tot açò perquè estem acostumats com ningú a la clandestinitat, però serà difícil avançar en els propers anys en la consolidació d’una indústria cultural potent. Siga com siga, tindrem moltes cançons en valencià per acompanyar-nos en estos temps convulsos. 
Un dels fets que més ens sorprén és la consolidació i creixement de la música en valencià malgrat els entrebancs institucionals. Heu patit vosaltres cap tipus de censura per part dels governants en els vostres desplaçaments arreu de les comarques valencianes?
Bé, partits com el PP no solen llogar per a festes grups com nosaltres i quan ho fan és perquè hi ha al darrere un grup de gent que ho demana, com puguen ser festers, quintos etc… i una volta accepten ja no solen posar-hi problemes. Hem tingut un parell de censures directes a Alberic, on l’ajuntament del PP els va fer les mil i una porcades a la gent d’Inicitaiva per Alberic perquè no poguérem tocar i una setmana abans vam haver de suspendre. Fa més anys, a Vallada, el famós Fernando Giner va suspendre un concert que teníem aparaulat amb els quintos del poble i els va dir que mentre ell fóra alcalde grups com nosaltres no hi tocaríem. En general no hem tingut massa problemes on hem anat, malgrat el que es puga pensar moltes voltes, el poble valencià és prou tolerant. 
Precisament, els detractors de la música en valencià afirmen que es tracta d’un producte amb un contingut ideològic molt alt i destinat, doncs, a un sector minoritari de la població. Què respondríeu davant d’eixes afirmacions?
És una consigna falsa, sobretot perquè el nostre sector només és minoritari si el comparem amb la música mediàtica. El dia que la gent tinga la mateixa llibertat d’escoltar per la ràdio Alejandro Sanz o el Botifarra llavors podrem veure si som minoritaris perquè ho portem en l’ADN o per l’entorn hostil. D’altra banda, tenim suficient varietat de música perquè qualsevol puga sentir-se còmode escoltant música en valencià. Alguna gent trasllada automàticament els prejudicis que tenen sobre la llengua al camp musical. 
¿Creieu que si la música en valencià abandonara el seu missatge reivindicatiu podria arribar a un públic més gran o, al contrari, considereu que això no serà mai possible mentre el valencià no siga una llengua plenament normalitzada?
Bé, tots els moviments artístics són un reflex del seu temps i si les lletres reivindicatives tenen importància dins del moviment és perquè hi ha molta gent que considera important marcar eixe missatge. Crec que està bé que hi haja un equilibri, ha d’haver-ne per a tots, però crec que amb la situació actual, amb la majoria de les institucions contràries a qualsevol obertura, deixar de banda aspectes reivindicatius seria com suïcidar-se. 
Ara que parlem de política, paradoxalment l’eclosió de la música en valencià s’ha produït de forma paral•lela a la consolidació del Partit Popular en el poder. ¿Per quin motiu, al vostre parer, no hi ha hagut una correlació entre l’auge de la música en valencià i els resultats electorals del valencianisme?
Bé, crec que és una pregunta que caldria fer sobretot als partits valencianistes, que són els que es presenten a les eleccions. En certa manera, som la primera generació escolaritzada en valencià i això ha donat els seus fruits, sobretot a nivell cultural. Políticament, crec que alguna cosa sí que s’ha notat: el valencianisme ha passat a ser una preocupació natural de molts joves. Jo el que veig és que el valencianisme polític va pujar una mica tard al carro i ara que més o menys s’hi troba dalt, tampoc no sap massa bé què fer. Però bé, potser és millor així. 
En Valencianisme.com hem publicat diverses reflexions de Josep Nadal al voltant de la qüestió nacional valenciana. Gradualment, hi hem observat una evolució cap a les postures més pròximes al valencianisme estricte, tot deixant de banda el nacionalisme de caire catalanista. Què ha provocat eixe canvi en el pensament del cantant de la Gossa Sorda?
Bé, jo sóc prou cabut i sempre més o menys he tingut la mateixa opinió sobre el tema, el que sí que és cert és que amb el pas del temps i d’anar fent balanç de moltes coses sí que he canviat prou quines crec que són les prioritats. També des de la Marina estes coses es veuen de forma un poc diferent, penseu que fins no fa molt els nostres adversaris per insultar-nos no ens deien catalanistes sinó valencianistes i, per tant, ser valencianista és una cosa que sempre he portat a dins. Des del 17 anys vaig militar en l’Esquerra Independentista a València i en la UPV de Pego, això em va fer tindre una perspectiva més àmplia de les coses. Sempre vaig parlar d’independència dels Països Catalans, però tenint clar que el subjecte havia de ser el País Valencià. Fa 10 anys la meua prioritat nacional era descobrir a la gent la nació cultural, avui dia crec fermament que la prioritat és recuperar l’autoestima dels valencians. 
En esta línia, un lector ens pregunta al voltant d’algunes referències al marc polític del nacionalisme valencià en la melodia d’un dels vostres èxits: Senyor Pirotècnic. Són els Països Catalans un problema o una solució al mal que patim els valencians?
Els Països Catalans sempre són la solució, el que passa és que ens hem d’allunyar d’esquemes tancats i apostar per allò que realment ens interessa en cada moment per avançar. El problema ens el fem nosaltres mateixos si confonem els diferents plànols i comencem a enfrontar el país i els països. Jo sempre pose el mateix exemple, estar per la comarcalització del país és un fet molt lloable i a Pego per exemple no els fa cap por ser de la Marina Alta; però si demà algú confon les coses i diu que a partir d’ara la comarca es dirà Marquesat de Dénia i que tot passa a dependre de l’Ajuntament de Dénia, doncs a Pego hi hauria revoltes i tot. Per això, crec que el concepte de països és molt positiu per al desenvolupament del valencianisme, però sempre l’haurem d’explicar amb un discurs assumible per la nostra gent i amb la valencianitat per damunt de tot. 
Alguna gent opina que vaig renegar dels Països Catalans amb els meus escrits, quan jo realment el que volia era deixar clar que els Països Catalans tenen futur, però només des d’una perspectiva confederal, que, d’altra banda, crec que és el que pensa la immensa majoria de la gent que creu en això dels països i que algunes organitzacions independentistes farien bé d’adaptar-se a esta realitat.
Seguint amb l’anàlisi del mateix tema musical, el nostre company remarca les vostres crítiques cap a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Amb el pas dels anys, i vistos els primers treballs de l’ens normatiu, quina opinió teniu al voltant de l’AVL? Manteniu allò de “qui t’ha parit que t’entenga”?
Sí, en línies generals sí, la crítica anava sobretot per al PP i el PSOE, que són els que van parir l’Acadèmia, van fer córrer rius de tinta, es van fer la foto i des de llavors el valencià ha anat cada volta pitjor. El que passa és que ara l’AVL és una institució pública i cal demanar-li que complisca la seua funció, i no tinc cap dubte que alguns dels acadèmics designats són gent d’alt nivell professional i que malgrat algunes decisions discutibles a nivell normatiu, moltes coses que fan van en benefici de la llengua i, per tant, només ens queda que aplaudir quan facen bé la seua faena. 
Escola Valenciana ens va demanar que participaren en una campanya de promoció de la lectura en valencià que feia L’AVL i ho vam fer, sense cobrar un duro, evidentment. Vam tindre algunes discussions sobre si anar-hi o no, però finalment vam pensar que no podem estar sempre dient que ens marginen i després no participar en una cosa com aquella. Finalment, la campanya no va tindre la repercussió mediàtica que ens havien dit que tindria, ells sabran per què. 
Ara que parlem de política, pegarem una ullada cap al nord: la irrupció de SI al Parlament de Catalunya ha suposat la plasmació d’una candidatura sobiranista de caràcter transversal. ¿Creieu que eixe fet comporta deixar arrere les etiquetes tradicionals d’esquerra i dreta dins del món independentista? Dit d’una altra manera: la consecució d’un estat propi  només s’aconseguirà amb un bloc de classes?
Això del bloc de classes o de la transversalitat està molt bé per a aprovar el requisit lingüístic o per fer un referèndum d’independència, però per a la política del dia a dia crec que és totalment inservible i fins i tot contraproduent. En això Solidaritat s’assembla bastant al projecte de Convergència Valencianista, que tenia la tercera via als 90. Crec que ara mateix i amb la crisi que tenim tindre un projecte social darrere fort és indispensable per a qualsevol formació que vullga presentar-se com a alternativa. 
D’altra banda, trobe prou interessants alguns del arguments que López Tena i companyia posen damunt de la taula. Balances fiscals, infraestructures, centralisme econòmic són temes que l’independentisme valencià crec que hauria d’emprar més. El que sí que no m’agrada tant és que quan plantegen la independència per a Catalunya tot siga tant fàcil, declaració unilateral del parlament i au, i després quan parlen del País Valencià s’emboliquen en una assemblea de representants de no sé on. Tant fàcil com seria exportar el model de declaració d’independència de Catalunya ací i au, com si ací no tinguérem parlament. 
Traslladat a casa nostra, i sempre tenint en compte les diferències quant a la maduresa dels respectius nacionalismes autòctons, considereu que totes les sensibilitats dins del valencianisme haurien de fer un front comú? Estem davant d’un cas d’emergència nacional al País Valencià?
Sí crec que sí,  dels anarquistes fins als liberal progressistes hauríem d’anar tots junts. La situació és realment alarmant i no podem deixar passar el temps eternament.
Ara bé la gent de dretes i valencianista, si és que existeix, el que haurien de fer és conformar el seu projecte, amb ells podem anar de paella o a tocar la dolçaina, però projectes polítics junts millor que no. No crec que ningú s’hi sentira còmode. 
Mirem cap a al futur més pròxim. Josep Nadal s’ha implicat en diferents ocasions amb el valencianisme polític, més concretament amb el BLOC. Quin creieu que serà el paper de la formació valencianista en les eleccions autonòmiques i locals del mes de maig?
Bé, jo al BLOC el veig bastant bé, els que en som votants ens tocarà patir la nit electoral igual que sempre. Però bé, hi estem acostumats. Crec que el desinterés de la gent pel PSOE és tant gran que alguna cosa se’n pot rascar, sobretot en algunes ciutats mitjanes. A més, els parlamentaris han fet la seua faena prou bé. A la Marina no ho tinc tant clar, la política d’aliances potser ha deixat el partit un poc tocat. 
El BLOC ha apostat durant els darrers anys per cercar una convergència amb l’esquerra transformadora i l’ecologisme polític a fi de consolidar un tercer espai a l’esquerra dels socialistes, cosa que s’ha concretat mitjançant Compromís. Comparteix Josep Nadal eixa estratègia?
Compartisc l’estratègia a nivell teòric. Crec que es bo que al projecte valencianista entre gent nova que no té el perfil de la Unitat de Professors de Valencià. Molta gent es pensa que els valencianistes només ens preocupem per la llengua i aliances com esta poden donar una altra visió. A més, és una bona eina per a arribar a la població castellanoparlant. 
D’altra banda, crec que obrir-se a l’esquerra hauria de ser quelcom més que pactar llocs d’eixida amb Iniciativa i els Verds. La tant esmentada participació política s’hauria de fer des del principi per a activar a molta més gent i no una volta els candidats ja estan triats per les executives. 
Un exemple: a mi Joan Ribó em sembla un candidat fantàstic per al Cap i Casal, però crec que en comptes de fer grups de suport de simpatitzants per a la campanya hauria estat infinitament millor fer grups de suport fa un any per a triar els candidats i el programa, i així treballar amb una base més àmplia. 
Vull dir, a més, que estar a l’esquerra dels socialistes no vol dir conformar-se amb el 5%, sinó fer un projecte que realment il•lusione al 50% de la població, que se sent progressista. Només estem nosaltres i el PP, el PSOE ha fracassat com a alternativa a res. 
A banda de la seua implicació amb el BLOC, a la qual ens referíem adés, Josep Nadal és una de les cares visibles de la plataforma cívica En Moviment. Què ens podríeu contar respecte del col•lectiu?
Sí En Moviment està format per gent preocupada per la despolitització de la societat i sobretot per la distància entre els partits i la gent del carrer. Pensem que és urgent idear noves formes de participació política que contraresten les inèrcies que patim. 
Des que vam eixir, se’ns va acusar de voler ser la marca blanca de tal o qual partit per a estes eleccions, però nosaltres teníem clar que En Moviment és un projecte a llarg termini. Ara, amb això de les eleccions, En Moviment s’ha congelat perquè hi ha molta gent que també està implicada en les eleccions al seu poble o en mogudes sindicals. Després del 22 de maig, ja tindrem temps de tornar a plantejar moltes coses, tenim centenars de contactes de gent de tots els moviments socials i pensem que hi ha ganes. Ja tindreu notícies nostres. 
Arribem ja al final de l’entrevista. Suposem que sou conscients que la Gossa Sorda és un refent per a molts adolescents valencians que comencen a interessar-se pel nostre poble. Què diríeu a aquells jóvens del País Valencià que ara mateix puguen estar llegint esta entrevista?
Que mantinguen sempre la il•lusió i sobretot que treballen molt per a aconseguir els seus somnis. El principi sempre costa molt, però l’esforç sempre val la pena siga quin siga el resultat. 
Ara sí, acabem l’entrevista. Si vos sembla bé, ens agradaria preguntar-vos la vostra opinió sobre Valencianisme.com. Visiteu el nostre portal habitualment?
Sí, jo sí  que el visite habitualment. Desgraciadament, els mitjans en la nostra llengua al País Valencià són pocs i intente visitar-los tots de tant en tant. M’ha agradat sobretot en els darrers temps, perquè soleu actualitzar prou la pàgina central i hi ha bons monogràfics de coses interessants. Crec que esteu aconseguint que això del valencianisme de construcció, que jo al principi pensava que era un valencianisme per a constructors, deixe de ser un concepte sectari de tal o qual xiringuito i passe a ser un punt de trobada i debat, que tanta falta fa. 
Moltes gràcies per la seua vostra col•laboració i esperem que estigueu molts anys fent-nos cantar les lletres de les vostres cançons.
© Copyright  per Valencianisme.com, el portal web del valencianisme de construcció.  Tots els drets reservats.
FONT: Valencianisme.com
Anuncis